Paràbola de les Noces

Las bodas de Caná (1563), Paolo Veronese

(Mt 22, 1-14)

Hui reflexionem la Paràbola del banquet de noces. A Jesús, pareix ser, li agradava comparar el Regne, al que ens convidava, amb un gran banquet. I si hi ha un banquet que despunta per la seua alegria, festivitat i joia, és sense dubte els banquets de noces.

   Tots tenim l’experiència d’haver assistit a u. El casament és un dia preciós no sols pels nuvis que comencen una nova vida en comú, un nou projecte de vida, sinó també per tots els que gaudim d’eixe esdeveniment, perquè compartim, en certa manera, la seua alegria, el seu projecte, ja que el fem també nostre. A més a més,  sempre hi ha bon menjar, música, rialles, alegria desbordant, que ens fan sentir un estat de plenitud que, a la fi, és el que anhelem, una plenitud de joia. Eixa és la imatge que Jesús ens vol transmetre. Per a ell la vida en ell és això, és joia, és plenitud, és eixa alegria desbordant de felicitat, i és això al que ell ens crida, al que ens convida, perquè és això la finalitat de tot home, es això al que som cridats, a ser feliços i a ser vehicles de transmissió de felicitat als altres.

   Però l’home al ser creat, ha rebut al costat de la vida un gran do, la llibertat, que tots gaudim i tots hem de fer ús d’ella, quan som cridats per Déu, quan Jesús ens convida a participar del seu banquet, del seu Regne. A la Paràbola primer crida als que treballen per a ell, els qui ens diguem i se suposa que ja som cristians, els qui com a batejats se suposa hem de dir-li sí, perquè ja hem tingut l’encontre de la fe i hem quedat conformats amb ell.

Però al llarg de la història els qui aparentment estan dins, en realitat no ho estan tant,  perquè fent ús de la seua llibertat han optat per altres déus que donen les felicitats del món. Han dit sí, però sols de paraula i no de cor,  i per això, quan Jesús ens interpel·la i ens demana un compromís amb ell, no som capaços d’acceptar la seua invitació, i el neguem i rebutgem.

   Aleshores la paràbola ens diu que no podem quedar-nos amb els braços plegats, sinó que hem d’eixir i anunciar a les voreres, als marges, allí on sí que hi ha una verdadera necessitat d’amor, de conèixer al Déu de la misericòrdia, que acull als exclosos pels déus del món. Perquè aquestos són els grans necessitats del banquet, del regal més gran que ens pot atorgar Déu: la felicitat que no es troba al món, als diners, als ideals sinó amb ell.

   Al final de la paràbola sempre, a l’escoltar-la, em trobe desconcertada perquè en torba eixa reacció de rebuig a qui no va vestit segons s’espera per aquella celebració. Pense que el Déu de la misericòrdia no pot excloure ningú, però quan medite una mica, m'adone que té raó, no tot val. Al banquet, a la plenitud que ens convida Jesús, no puguem anar de qualsevol manera perquè no tot val per a obtindre la felicitat.  Eixe és el gran problema del món d’hui, que pensem que tot val, que no fa falta assumir responsabilitat, que les nostres accions no hi tenen conseqüències, i estem molt equivocats. Tot el que fem i diguem té repercussions i tenim que ser conseqüents en tot el que fem perquè ens pot dur a la felicitat o ens pot dur a la foscor d’una vida sense sentit.

R.N.N.