Comentari de l'Evangeli del diumenge 31 de desembre

(Lc 2, 22-40)

Aquest diumenge, dins l'Octava de Nadal, l'Església ens fa mirar la Sagrada Família.

Per a mi, la família és la primera font de coneixement existencial i de transmissió de fe, que a més a més té connotacions fonamentals en la meua persona, ja que és des d'ahí d'on naixen els meus primers vincles de la fe en Crist, d'on sorgiren les meues arrels i d'on parteix el meu peregrinar i el meu desenvolupament personal.

D'igual manera, també en el seu nucli familiar, el xiquet Jesús començaria a conéixer les creences del seu poble, a relacionar-se en la pràctica religiosa de l'època i a configurar la seua relació inèdita i única amb l'Abba, el Déu dels seus avantpassats, el Déu Pare misericordiós, que consola i acull als desterrats, als qui pateixen les injustícies del món i la societat deixa fora.

Jesús com tot xiquet tingué com primera font de coneixement i d'aprenentatge, el nucli familiar del qual aprengué a ser home, a ser germà de tothom, i a ser fill bondadós i misericordiós, no sols dels seus pares humans sinó, i sobretot, del seu Pare celestial.

Jesús aviat pren consciència de la seua identitat, de la seua filiació divina i de la seua missió, i aviat se li fa patent el sofriment matern que això provocarà. També nosaltres hem fet i farem patir als nostres pares fent allò que creguem que és el que hem de fer. Som educats per a desenvolupar-nos en la vida i, moltes vegades, per assumir les conseqüències dels nostres actes; però ningú ens prepara per a patir les conseqüències de les vides dels altres, i menys quan aqueix altre és un fill.

Pense en la contradicció de sentiments que li vindrien a Maria quan veié a Jesús dialogar amb els notables del Temple: alegria per haver-lo trobat, admiració per la seua saviesa, angoixa per la por passada, malestar i desconcert per les paraules misterioses del fill. Intente també imaginar els sentiments de Jesús: seguretat d'estar on havia d'estar, un cert estat de felicitat, però també -sense dubte- tristor, en veure a sa mare amoïnada. Mire a Josep, i el veig superat, amb una autoritat paterna que no pot fer valdre, però amb un amor tan treballat pels esdeveniments, per Déu, Maria i Jesús, que només vol ser-los fidel amb l'amor que no s'expressa en paraules sinó amb fets.

Per a mi la família és una mica de tot això, és on es conjuga, alhora, felicitat, alegria, tristor, incertesa, seguretats, decepcions, superació, model. On es dóna una mica d'eixa plenitud eterna, però on també, de vegades, esdevé els pitjors esdeveniments de la vida o almenys allò que no vols que es produïsca, però que, al cap i a la fi, és inevitable, perquè forma part del mateix viure. La família és d'on venim, és el que som i és la que propicia el que serem. De vegades rebutgem la família, de vegades la família no ens compren, però és la família la que ens conforma, la que ens identifica i la que propicia el que serem.

Família sols hi ha una des que sortint de les mans d'un sol creador, i mitjançant el Sí de Maria ens possibilita amb el fill, el retorn etern a les mans del Pare.

R.N.N.

-----------------------------------------------------

Imatge: Conjunt escultòric del Naixement, Etsuro Sotoo. Temple de la Sagrada Família, Barcelona.