L'Esperit

El do de la pobresa

Pense que l'Esperit és profundament humà, es concreta en un pobre home o dona, quin ésser humà no ho és a la terra? Realment l'Esperit és pobre, no té possessions –només dons que reparteix-, cap en un bufit, ni tan sols hi ocupa espai. Té un estrany criteri: la pobresa és progrés i cap a ella avançarà la història humana si  avancem cap a l'Amor. No es tracta de tecnologia o coneixement, és ser pobres per ser més humans. Parlen de lluitar contra ella; eixa lluita ens dignifica; però, ben entesa, eixa lluita va contra la riquesa i la seua injustícia. «La sobrietat, que es viu amb llibertat i consciència, és alliberadora» (Laudato Si, 223), per açò és un do, per açò santa. Solament sent suficient pobres podem estar units a l'Esperit i entre nosaltres, i conèixer l'alegria perfecta (Sant Francesc d’Assís), la pau promesa, avançar cap a Déu (Esperit Sant: Pare amorós del pobre!). Ser pobre és un dret adequat a l’ésser humà; és l’essència del humà.

Diu la invocació a l'Esperit Sant: «renova la faç de la terra…», per poder habitar-la els que s’estimen; la caritat gravitarà sobre ella. La Pentecosta, la festa consisteix en què l'Esperit es vessa sobre nosaltres, amb Ell comença la nostra missió sobre la faç de la terra.

(Derrama, Señor, sobre nosotros tu espíritu de caridad para que, alimentados con el mismo pan del cielo, permanezcamos unidos en el mismo amor…, pregarem aquest diumenge. Amén).

J.V.T. i C-C

El instante del Espíritu

Pienso que el Espíritu es profundamente humano, se concreta en un pobre hombre o mujer, ¿qué ser humano no lo es en la tierra? Realmente es pobre, no tiene posesiones –son dones que reparte–, cabe en un soplo, ni siquiera ocupa espacio. Tiene un extraño criterio: la pobreza es progreso y hacia ella avanzará la historia humana si avanzamos hacia el Amor. No se trata de tecnología o conocimientos, es ser pobres para ser más humanos. «La sobriedad que se vive con libertad y consciencia, libera» (Laudato Si, 223). La pobreza es un don de amor y temor mezclados.

Dice la invocación al Espíritu Santo: «renueva la faz de la tierra…» y la caridad gravitará sobre ella «para que puedan habitarla los que se aman»¹. Pentecostés, el Espíritu se derrama sobre nosotros y es un instante detenido en el asombro. Y en la ternura, la delicadeza, la esperanza.

Derrama, Señor, sobre nosotros tu espíritu de caridad para que, alimentados con el mismo pan del cielo, permanezcamos unidos en el mismo amor…

«No se comienza por aprender, sino por recordar»² escribió un poeta, recordar el instante permanente del Espíritu sobre nosotros. Comienza nuestra misión sobre la faz de la tierra.

carminis

 (1) Palabras de José Vidal, párroco de San Lázaro.

(2) Ismail Hakki.

Imagen: De la serie El cantar de los cantares (detalle), Marc Chagall.