Comentari de l'evangeli de hui

(Mc 6,1-6):

Jesús de Natzaret, torna a Natzaret, el seu poble i família.

Aquell dissabte a la sinagoga de Natzaret Jesús topa amb dues idees: la que tenien els seus paisans d'ell i la que tenien de Déu. El coneixen des de xicotet, a ell i a la seua família. És un més del poble. Encasellat en una imatge del passat, els seus paisans es neguen a reconèixer-lo com el que és ara: no el fuster, el fill de la Maria, família de Santiago, Josep, Judes. Ara ve com a mestre que ensenya amb autoritat. Desconfien d'ell que no ha estudiat amb cap rabí ni té títols, i que pel seu compte es posa a ensenyar-los. 

A Jesús el va sorprendre veure's rebutjat pel seu poble, població camperola i artesana, sotmesa a tants d’impostos i no massa valorats pels savis i entesos ni per les autoritats jueves. Són els sotmesos, als quals intenta alliberar i dignificar. I aquests mateixos l’estranyen i el rebutgen. És com el que no respon al mestre, o el que rebutja a qui esperava. “De Natzaret pot eixir cosa bona?” Massa poc “messies”, pel què esperaven. Fins i tot, els signes que fa, són cridaners, xoquen amb l’ordre establert que separa purs i impurs. Reintegra els impurs al poble de l’Aliança amb Déu.

Per tant, en rebutjar-lo rebutgen al Déu que els presenta, interessat pels perduts. Açò és perillós i desestabilitzador per un poble menut. És comprensible que volgueren despenyar-lo barranc a baix, com a un endimoniat. El seu Déu té a veure amb descendir cap als de baix, amb la imperfecció o impuresa, amb la vulnerabilitat nostra i seua. La falta de fe en Ell impedeix que puga fer miracles. La seua activitat seguirà fora de Natzaret. Li escolten o no, serà testimoni que, enmig d'Israel (i enmig del món i del temps), hi ha hagut “un profeta”, com llegim en la lectura d’Ezequiel. 

Sí, més que profeta, però no menys que profeta. I un profeta és ja un inconformista (un indignat, diguem hui) que anuncia a Déu i el reivindica, tot reivindicant els humans, especialment els menyspreats per les bones societats. Per a Jesús aquest ofici de profeta li reportarà ser rebutjat per molts i, alhora, ser esperança per a uns pocs: les minories marginades, els “invisibles”, que per això semblen pocs.

Les institucions religioses d'Israel, amb una postura conservadora i tradicional, no s’assabenten de la injustícia social que provoca la seua comprensió de la Llei de Déu. Hui diríem que han ideologitzat el Déu viu que vol l’Aliança amb les seues criatures humanes. Se’ls han colat interessos inconfessables, els interessa dominar o controlar la realitat tot apel·lant a la sacralitat, o a la voluntat de Déu. És el risc de tot ésser humà, imposar la seua voluntat apel·lant a la voluntat de Déu. Per a Jesús la religió no és poder, observar lleis, afirmar a Déu, moralisme o pertinença a un grup, sinó viure amb fe^*, ni més ni menys, patir o gaudir tot participant d'ella, units als que s’arrisquen a creure en el Déu viu de Jesús.  

J.V.T. i c-c

-----------------------------------------------

*Referent a la “fe”, la Mare Teresa ve a dir que del silenci i l’oració naix la fe, de la fe l’amor i de l’amor el servei.

Imatge: Pantocràtor del Sinaí, s,VI. Monestir de Santa Caterina, Mont Sinaí (Egipte).

Jesús de Nazaret, vuelve a Nazaret, su pueblo y familia. 

Aquel sábado a la sinagoga de Nazaret Jesús choca con dos ideas: la que tenían sus paisanos de él y la que tenían de Dios. Lo conocen desde pequeño, a él y a su familia. Es uno más del pueblo. Encasillado en una imagen del pasado, sus paisanos se niegan a reconocerlo como el que es ahora: no el carpintero, el hijo de María, familia de Santiago, José, Judas. Ahora viene como maestro que enseña con autoridad. Desconfían de él que no ha estudiado con ningún rabino ni tiene títulos, y que por su cuenta se pone a enseñarles. 

A Jesús le sorprendió verse rechazado por su pueblo, población campesina y artesana, sometida a tantos impuestos y no demasiado valorados por los sabios y entendidos ni por las autoridades judías. Son los sometidos, a los cuales intenta liberar y dignificar. Y estos mismos se sorprenden y lo rechazan. Es como el que no responde al maestro, o el que rechaza a quién esperaba. “De Nazaret puede salir cosa buena?”, poco “mesías”, para quien esperaban. Incluso, los signos que hace, son llamativos, chocan con el orden establecido que separa puros e impuros. Reintegra los impuros en el pueblo de la Alianza con Dios.

Por lo tanto, al rechazarlo rechazan a Dios que presenta, interesado por los perdidos. Esto es peligroso y desestabilizador para un pueblo pequeño. Es comprensible que quisieran despeñarlo barranco abajo, como a un endemoniado. Su Dios tiene que ver con descender hacia los de bajo, con la imperfección o impureza, con la vulnerabilidad nuestra y suya. La falta de fe en Él impide que pueda hacer milagros. Su actividad seguirá fuera de Nazaret. Le escuchen o no, será testimonio que, en medio de Israel (y en medio del mundo y del tiempo), ha habido “un profeta”, como leemos en la lectura de Ezequiel. 

Sí, más que profeta, pero no menos que profeta. Y un profeta es ya un inconformista (un indignado, decimos hoy) que anuncia a Dios y lo reivindica, reivindicando los humanos, especialmente los despreciados por las buenas sociedades. Para Jesús este oficio de profeta significará ser rechazado por muchos y, a la vez, ser esperanza para unos pocos: las minorías marginadas, los “invisibles”, que por eso parecen pocos.

Las instituciones religiosas de Israel, con una postura conservadora y tradicional, no se enteran de la injusticia social que provoca su comprensión de la Ley de Dios. Hoy diríamos que han ideologizado el Dios vivo que quiere la Alianza con sus criaturas humanas. Se les han colado intereses inconfesables, les interesa dominar o controlar la realidad apelando a la sacralidad, o a la voluntad de Dios. Es el riesgo de todo ser humano, imponer su voluntad apelando a la voluntad de Dios. Para Jesús la religión no es poder, observar leyes, afirmar a Dios, moralismo o pertenencia a un grupo, sino vivir con fe, nada más y nada menos, sufrir o disfrutar todo participando de ella, unidos a los que se arriesgan a creer en el Dios vivo de Jesús.