Diumenge V de Quaresma

Jn 8,1-11:

Tirada per terra no demana clemència, se sent culpable i mereixedora de la condemna. Condemnar, potser, siga necessari per a garantir la tranquil·litat i el benestar de la societat, però el més digne de la persona humana és perdonar, ajudar a sentir-se lliure de la culpa. Això mateix féu Jesús amb aquesta pobra dona, a qui acusen d’adúltera; s’hi va trobar amb Ell i va canviar la seua sort. No és el penediment ni la penitència el que aconsegueix el perdó, Jesús no li exigeix cap condició, ella -sols- va creure tot allò que li deia, diferent d’allò que coneixia. Com si li diguera (també als qui estaven allí) que el pecat té solució, que no tinguera por, perquè Déu no està enfadat amb ella ni la condemna, que no pensara això de qui profundament l’estima.

Qui ens ajuda amb els nostres pecats, supose, ens ajuda a transformar-nos, a trobar la nostra plenitud humana. Si ens fa creure que som uns miserables ens està condemnant sense descobrir la possibilitat del canvi.

Llavors, Jesús li va donar la mà i ella es va alçar de terra, de la pols que l'embrutava. Creient en el que deia, se’n va allunyar d'Ell. Caminava segura, sense acatxar el cap ni amagar la mirada, com si tornara a nàixer, amb el futur al davant.

Ni Jesús ni ella van caure en el parany d’aquells que no perdonen i assenyalen amb el seu dit acusador. No té Déu cap dit acusador, només té braços per abraçar-nos, mans per ajudar-nos, dits per acariciar-nos amb tendra tremolor.

J.V.T. i carminis 

Tirada en el suelo no pide clemencia, se siente culpable y merecedora de la condena. Condenar, quizás, sea necesario para garantizar la tranquilidad y el bienestar de la sociedad, pero lo más digno de la persona humana es perdonar, ayudar a sentirse libre de la culpa. Esto hizo Jesús con esta pobre mujer, a quien acusan de adúltera; se encontró con Él y cambió su suerte. No es el arrepentimiento ni la penitencia lo que consigue el perdón, Jesús no le exige ninguna condición, ella solo creyó todo lo que le decía, algo diferente de lo que conocía. Cómo si le dijera (también a quienes estaban allí) que el pecado tiene solución, que no tuviera miedo porque Dios no está enfadado con ella ni la condena, que no pensara eso de quien profundamente la ama. 

Quién nos ayuda con nuestros pecados, supongo, nos ayuda a transformarnos, a encontrar nuestra plenitud humana. Si nos hace creer que somos unos miserables nos está condenando sin descubrir la posibilidad del cambio.

Entonces, Jesús le dio la mano y ella se levantó de la tierra, del polvo que la ensuciaba. Creyendo lo que le decía se alejó de Él. Caminaba segura, sin agachar lo cabeza ni esconder la mirada, como si volviera a nacer, con el futuro por delante.

Ni Jesús ni ella cayeron en la trampa de los que no perdonan y señalan con su dedo acusador. No tiene Dios ningún dedo acusador, solo tiene brazos para abrazarnos, manos para ayudarnos, dedos para acariciarnos con tierna temblor.

---------------------------------------------------

 Crist i la dona adúltera (1869) Domenico Morelli. Museu del Prado, Madrid.